Reflexió...

Un cop acabat el debat sobre el paper de les TIC en la societat actual podem treure les idees principals al respecte. Primer queda clar que el paper de l’educador/a en aquesta societat és el mateix que tenia fins ara, però ara ha d’incorporar les TIC. Ha de transmetre informació i coneixements relacionats amb les TIC en la seva intervenció. Ha de potenciar el seu ús, però que sigui un ús crític i reflexiu per tal que els usuaris filtrin tota la informació o millor dit, “sobreinformació” que circula per la xarxa i en donin un ús responsable. Però les TIC mai poden focalitzar tota la intervenció educativa, són importants en l’actual societat i bàsiques per a tothom en un món digital, però hem de prioritzar altres objectius com l’educació, la socialització, la realització d’esport, l’alfabetització, etc. És més important que un infant aprengui a ser respectuós i a llegir que sàpiga fer anar un ordinador.

L’educador té com a gran repte adaptar-se als canvis de la societat actual (noves tecnologies, bandes juvenils, immigració, ...) per dur a terme la seva intervenció. Per això és necessària una formació contínua en diversos àmbits, per estar degudament informat i conèixer bé l’àmbit en què es mourà.

Està clar que Internet i les noves tecnologies ens han facilitat molt la vida en tots els nivells (educatius, sanitaris, de relació, etc.) però per altra banda ens ha fet completament dependents, fins al punt que si no tenim Internet o no tenim mòbil no sabem què fer, com quedar, etc., les noves tecnologies han millorat la vida, però també han creat nous problemes i noves dependències.

Ens trobem amb què hi ha exclusió social, però hem generat una de nova, l’exclusió digital, de tots aquells que no tenen accés a les TIC. En molt casos van de la mà, gairebé sempre que hi ha exclusió social també hi ha digital (sense sostre, pobres, ...), però podem trobar-ne de digital i no de social (com el cas de la gent gran). El pitjor cas és tal com diu Planella, quan les dues estant juntes. Per això s’ha de garantitzar l’accés a les TIC a tothom. Està molt bé educar sobre les TIC, però si la gent no hi té accés poc hi farem. En aquesta societat no s’actua sobre el problema, sinó sobre les conseqüències, per tant ens quedem igual, com el peix que es mossega la cua.

També ens podem trobar amb un nou tipus d’exclusió social propiciat per l’abús de les TIC, sobretot en adolescents, fet que els provoca una dessocialització, aïllament i pèrdua de relació. Ara no es juga al parc, es juga a l’ordinador o a la consola.  Les TIC converteixen la societat en més individualista, fet preocupant en els joves, a més, el tema dels videojocs pot desnaturalitzar la realitat, fins al punt de veure la violència com a una cosa normal, ja que hi ha molt jocs amb violència indiscriminada que passa a ser normal pels adolescents.

Les TIC també han generat noves formes d’intervenció, dins de les quals s’hi troben integrades, com el cas de la inserció laboral, dins la qual es pot dur a terme una alfabetització digital per a donar els recursos necessaris per usar les TIC en la recerca de feina, gairebé feta sempre per Internet. Les TIC poden ser usades com una eina de denúncia social (Shere Rom, ús dels mòbils per denunciar situació prostitutes, discapacitats, etc.), i com a eina d’inclusió social, sempre i quan vagin enfocades a integrar a la persona en el món de la formació contínua, del mercat de treball, de la recerca d’informació amb criteri, ...

Per acabar voldria fer-ho amb una afirmació de Manel Castells en la que diu que “sin educación la tecnologia no sirve de nada”. És a dir, primer eduquem a la gent i després ja hi haurà temps d’entrar en el món digital, indispensable ens els temps actuals.